Manuscrits amb textos carolíngis

Benet d'Aniane va ser el gran reformador monàstic i promotor de l'estil de vida benedictí a l'imperi carolingi. Les seves obres es van difondre especialment a Septimània. El nostre manuscrit conté la seva Concordia regularum, una obra que pretén demostrar que la Regla de Sant Benet és la millor opció entre totes les regles monàstiques disponibles actualment. Juntament amb un fragment del segle IX probablement de Saint-Sauveur d'Aniane, actualment a París, i una còpia sense datar i encara no identificada de Saint-Pierre i Saint-Paul de Caunes (prop de Carcassona), la còpia tarragonina és el tercer testimoni més antic de l'obra de Benet a la perifèria sud-oest de l'imperi carolingi. El seu text parcialment escurçat, que mostra en alguns punts una mala coordinació de la distribució dels fragments de text a copiar, i les més de nou o fins i tot deu mans que escriviren les primeres minúscules carolingies, però també escriptures híbrides que van entre els vells models visigòtics i els nous models carolingis, són forts indicis que es tracta d’un treball septimaní o català escrit en l'època de transformació de l’escriptura a mà durant el segle IX. Si les nostres observacions són correctes, el còdex es pot afegir a l'inventari de manuscrits continentals del segle IX de Bernhard Bischoff, on hi manca. El manuscrit és potser idèntic a l'“Instituta monachorum” esmentat a l'inventari de llibres més antic de Santes Creus de l'últim quart del segle XII.

(Prof. Dr. Matthias M. Tischler, ICREA/UAB, Bellaterra, Catalunya)

Aquesta còpia del Llibre oficial d'Amalar de Ripoll de principis del segle XI és el manuscrit català més antic que es conserva d'un text bàsic carolingi ampliament difós sobre litúrgia, el primer tractat al·legòric d'aquest tipus. Prèvies investigacions van veure aquesta còpia escrita pel famós escrivà de Ripoll, Guifred, que va ser un dels millors copistes que va treballar sota l'abat Oliba de Ripoll (1008–46) i del qual coneixem diversos manuscrits més. Però l'anàlisi de les mans responsables d'aquest exemplar mostra que Guifred va treballar conjuntament amb almenys dues mans més, de manera que aquí tenim el resultat d'un treball en equip de Ripoll. La còpia és probablement un dels dos manuscrits esmentats al catàleg de Ripoll de 1047 com a “Amelarii II”. Així com altres manuscrits de cases religioses catalanes altmedievals, la còpia de Ripoll va arribar posteriorment a la recent fundada abadia cistercenca de Santes Creus. Pel seu innegable origen ripollès, el manuscrit no pot haver pertanyut al fons original de llibres de l'abadia mare de Santes Creus, Grand Selva, tal i com suposaven alguns investigadors. La còpia està avui mutilada al principi i al final.

(Prof. Dr. Matthias M. Tischler, ICREA/UAB, Bellaterra, Catalunya)

Aquest manuscrit del segle XI procedent de la Itàlia central probablement va pertànyer a la col·lecció de llibres de la comunitat fundadora de Santes Creus sota l'abat Guillem, ja que podria ser una de les “Exposiciones apochalipsis due” esmentades en el primer inventari de llibres de l'abadia de l'últim quart del segle XII. Conté l’ estudi sobre l'Apocalipsi d'Haimo d'Auxerre, que ha estat modificat o corregit amb freqüència per una mà del segle XII. Atès que les cites (tant bíbliques com altres) al text estan marcades, hom s'adona que algunes de les correccions o alternances es van dur a terme a les cites, la qual cosa porta novament a suposar que qui fos que va modificar el text tenia una altra patró segons el qual va fer els canvis en el text. La manera com s'han ratllat les primeres paraules i s'han intercanviat per altres paraules fa sospitar que l'escrivà no va tenir gaire temps per fer els canvis d'una manera acurada: en alguns casos, les paraules que se suposa que s'havien d'esborrar encara són visibles, i en alguns casos els nous termes inserits están duplicats. En general, els canvis i addicions en aquest còdex deixen la impressió de que s’han fet apressadament.

(Dr. Patrick S. Marschner, IMAFO, ÖAW, Viena, Àustria)

Aquest còdex té el seu origen a Santes Creus. Datat a finals del segle XII i format per 137 folis, conté l'inventari de llibres més antic d'aquest monestir cistercenc (fol. 137va–138ra), que recull quaranta volums amb més de seixanta obres; alguns dels còdexs catalogats encara es conserven a la Biblioteca Pública de Tarragona. El manuscrit conté un homiliari d'estiu català, amb homilies de diferents autors, entre ells una selecció de l'Homiliari de Luculenti (fol. 106va–108ra i 110va–135ra), text altmedieval de la Catalunya carolíngia. Conté les homilies de Luculenti sobre la majoria dels textos evangèlics dominicals de l'època estival, és una homilia mixta, que la vincula amb les tradicions litúrgiques de Vic, però també amb les homilies del monestir de Serrateix i de la canònica de Solsona (antigament a la diòcesi d'Urgell).

(Dra. Eulàlia Vernet i Pons, UB, Barcelona, ​​Catalunya)

Aquest còdex és un dels primers exemples del Martirologi d'Usuard difós a la regió catalana. Copiat a finals del segle XII/inicis del XIII, té els ex-libris del monestir femení cistercenc de Santa Maria de Bonrepòs. Aquesta comunitat cistercenca s'organitzava des d'una antiga ermita i des de la dècada de 1190 posada sota la protecció de la família noble de Pere Balb la filla del qual,  Anglesa Balb es convertí en la seva primera abadessa poc abans de 1212. El martirologi conté les notes necrològiques commemoratives dels membres de la família Balb (fol 4v i 131r) i d’ altres nobles distingits (p. ex. el comte Ramon Berenguer IV, fol. 130r, i la reina Margarita de Prades, fol. 118v). Al text principal es van afegir diverses festes religioses crucials, com les de Bernat de Clairvaux (fol. 138r), Sant Malaquia (fol. 181r), Maiol de Cluny (fol. 85v) i l'arribada de la Corona d'Espines a París el 1239 (fol. 133v). Aquest martirologi compilat en un volum junt amb la Regla de Sant Benet, probablement s'utilitzava per a la Sala capitular diària (antiga pràctica que utilitza les oracions diàries per marcar els moments del dia). El volum també conté oracions commemoratives que havien estat adreçades a una comunitat masculina i posteriorment revisades per a l'ús en una comunitat femenina (fol. 287v), que apunta el seu probable origen en un monestir cistercenc masculí.

(Dra. Ekaterina Novokhatko, FOVOG, TU Dresden, Alemanya)

El manuscrit conté una interessant col·lecció de textos relacionats amb les lleis de l'Església. El fol. 1r–132v conté una versió abreujada i no completament analitzada del Decretum de Burchard de Worms, una col·lecció integral de dret canònic fet a la Renània alemanya a principis del segle XI. En els darrers anys s’ha demostrat que Burchard va confeccionar una col·lecció altament sofisticada, i les nombroses col·leccions derivades com aquesta de Tarragona mereixerien, sens dubte, un estudi més ampli per determinar què volien de l’obra de Burchard els compiladors d’aquestes col·leccions. Seguint aquest treball al fol. 132v–146v, una altra col·lecció més petita de material de dret canònic s'inclou al nostre manuscrit, presentada aquí com a part del Decretum de Burchard, però en realitat s'ha identificat com una versió d'una altra col·lecció de dret canònic, l'anomenada Collectio Sinemuriensis. Aquesta col·lecció està íntimament relacionada amb el moviment de la reforma gregoriana del segle XI, com el següent text del cardenal Deusdedit, el seu Libellus contra invasores et symoniacos (fol. 146v–162r). El llibre acaba amb els concilis de Poitiers (1078) i Roma (1078) i una altra petita col·lecció de cànons inspirats en les idees de la reforma gregoriana. La col·lecció de textos del nostre manuscrit està estretament lligada a un altre còdex famós, el Liber Tarraconensis, avui a la Biblioteca Pública de Tarragona, Ms. 28. Tots dos manuscrits mostren connexions amb la regió del sud de França i amb Catalunya. Darrerament s'ha argumentat que tots dos van ser escrits a Roda d'Isàvena a principis del segle XII.

(Prof. Dr. Rob Meens, Universiteit Utrecht, Països Baixos)

Es tracta d'un manuscrit hagiogràfic llatí de la primera meitat del segle XIII, conté onze textos, deu dels quals son hagiogràfics, però la seva compilació no encaixa bé en la categoria dels grans llegendaris hagiogràfics que circulaven durant el període central de l’Edat Mitjana, ja que alguns dels textos són molt llargs i no segueixen el format típic del gènere hagiogràfic de vitae i passiones. Aquests no semblen seguir cap mena d'organització, excepte un dossier temàtic sobre Eulàlia de Barcelona. Tres dels textos són d'origen carolingi: la Vita S. Johannis eleemosynarii traduïda per Anastasi el Bibliotecari (BHL 4388), fol. 107va–131va; la Translatio S. Eulaliae Barcinonensis a. 878 (BHL 2697), fol. 133ra–134vb; i la Vita S. Nicolai de Joan el diaca (BHL 6105–6108, aquí parts I a IV), fol. 168rb–177vb. Sens dubte, el manuscrit no va ser concebut amb un àmbit litúrgic i probablement mai va tenir tal ús.

(Dra. Clara Renedo i Mirambell, UAB, Bellaterra, Catalunya)

Aquest manuscrit conté un recull de textos litúrgics i homiliaris escrits l'any 1459 pel prevere Tomàs Solà a Barcelona i portats en algun moment a la biblioteca de Santes Creus. Consta de 231 folis de pergamí i paper en 15 quadernets. El text està distribuït majoritàriament en dues columnes amb 36 línies, però a partir del foli 228 està escrit en una columna amb 35 línies. El seu contingut mostra la gran influència carolíngia en la litúrgia catalana, ja que moltes homilies són d'Smaragdus, Rabanus Maurus, Haymo d'Auxerre i sobretot Luculentius.

(Dr. Isaac Lampurlanés i Farré, IMAFO, ÖAW, Viena, Àustria)